El misteriós assassinat de la jove de Sevilla
Aquest va ser un dels temes més parlats al gener de 2009 a tota Espanya. Segons les declaracions dels pares, la noia va baixar al seu portal per parlar amb la seva ex parella. Després d’allò, no va tornar a la seva llar. La seva família, desesperada, va començar a contactar amb els seus amics. Com ningú en sabia res, van decidir sortir al carrer per buscar-la. La gent del poble es va involucrar en la seva recerca, ja que els policies no podien fer res fins que passassin 48 hores de la desaparició.
El principal acusat és Miguel Carcaño, que ha donat fins a set declaracions d’on es pot trobar el seu cadàver. Altres acusats són: Samuel Benítez Pérez, com a presumpte còmplice d’haver col·laborat per desfer-se del cadàver de la noia; Javier García Marín (El Cuco), amic dels anteriors i, a més, l’únic menor detingut, mig germà de Miguel; Francisco Javier Delgado Moreno i María García Mendaro (nova parella de Francisco Javier Delgado). Encara que María García va esmentar a les seves declaracions al jutge que només va trepitjar el lloc del crim a la matinada per estudiar i no es va adonar de res estrany, va ser acusada de profanació del cadàver i encobriment, a causa de l’evidència de l’ADN…
Després d’una llarga investigació, Miguel Carcaño va ser finalment condemnat a 21 anys i 3 mesos de presó. No en sortirà fins haver complert tres quartes parts de la condemna i se li prohibirà residir a la mateixa localitat o ciutat on ho facin els pares i les germanes de Marta durant 30 anys. Alhora, haurà de pagar l’1/7 dels costos del judici, haurà d’indemnitzar amb 280.000 € els dos progenitors de la víctima i amb 30.000 € cadascuna de les germanes d’aquesta pel dany moral causat per la mort i desaparició de Marta. En canvi, les condemnes dels altres involucrats van ser:
- Francisco Javier Delgado: en llibertat
- Samuel Benítez: en llibertat
- María García Mendaro: en llibertat
El 22 de novembre de 2011, després de dures tasques anteriors, la policia científica confirma que hi ha sang de Marta a la jaqueta de Miguel Carcaño. A més, en un rotllo d’esparadrap hi ha una barreja del perfil genètic de Miguel i de l’acusada María García, mentre que en un cable d’allargadora hi ha ADN de Francisco Javier Delgado i la seva parella, María García. Aquest cable hauria estat, suposadament, usat per estrangular a Marta.
La primera declaració que va donar Miguel va ser que ell i el Cuco van tractar d’abusar sexualment de Marta i la van amenaçar amb una navalla. El Cuco va escanyar la jove. Es van desfer del cadàver, llençant-lo a un contenidor d’escombraries.
Des que es va confessar el seu assassinat, les declaracions van anar modificant-se. En una d’elles, van dir que el cos de la jove havia estat llançat al Guadalquivir. Es va desenvolupar un dispositiu de cerca a les aigües del riu, acabant el dia 16 de març de 2009 sense resultats.
El 17 de març, les investigacions sobre el cas van fer un tomb, ja que Miguel Carcaño va confessar haver matat a Marta d’un cop al cap amb un cendrer en un pis del carrer Lleó XIII. Després, va declarar haver llançat el seu cos al Guadalquivir. En una altra declaració, va confessar davant el jutge que va llençar el cadàver a un contenidor d’escombraries, de manera que sembla que els implicats en el cas s’haurien posat d’acord en les seves declaracions inicials. Per aquest motiu, manifestaven que havien llançat el cadàver al riu des del vell pont del ferrocarril Sevilla-Huelva, ara conegut com a pont de la senyoreta.
A partir d’aquell moment, el cos va començar a buscar-se a l’abocador d’Alcalá de Guadaíra, que rep totes les escombraries procedents de Sevilla. A causa del llarg temps transcorregut des de la desaparició de la jove i la gran quantitat de deixalles rebuda per l’abocador, els integrants de l’operatiu de cerca van calcular que caldria remenar unes 40.000 tones d’escombraries per obtenir algun resultat.
La mare de Marta va escriure aquesta carta a Miguel:
“Segurament no vulguis llegir aquesta carta, però em veig en l’obligació de fer-la com una última súplica a la persona que té a les mans acabar amb una interminable tortura: no saber on és la meva filla. Pensar que, per un pacte de silenci, ella no reposa on hauria d’estar, en un camp sant, on serà recollida per Déu, on pugui portar unes flors pel seu aniversari, on pugui conversar amb la meva nena. Imaginar que el somriure que tant t’agradava es podreix en un abocador, o al fons del riu, o sepultat en una tomba, que no és tomba sinó un forat amagat per a tots o només per a tu. Et suplico una vegada més que em truquis o que m’escriguis, jo només vull sentir-te no insultar-te, ni retreure’t, només sentir-te. De vegades, em pregunto quina intenció té el teu silenci, no vull imaginar-me si la teva mare t’estigués veient què pensaria de tu. Del que ha passat, del dolor que molts patim, del meu dolor. Què et diria agafant-te de la mà i acariciant-te els cabells? Què et demanaria ara que estàs pres i que un futur tan negre t’amenaça? Amb la mort de la teva mare et vas quedar sol, però amb la mort de la meva filla t’has quedat buit, el buit a l’estómac que no et deixa dormir perquè no hi ha acte més cruel i menyspreable que treure la vida a una persona ,i més encara, si aquesta persona et tenia l’afecte que et tenia la Marta. Perquè la Marta sempre s’alegrava quan les coses t’anaven bé. Potser que tot això et ratlli, que et faci somriure, mentre llegeixes aquestes paraules escrites des del dolor d’una mare que es consumeix, però potser algun dia comprenguis tot el patiment que estàs causant a uns pares i a unes germanes que, malgrat tot, et segueixen anomenant “El Miguel”. No només vas trencar el seu cor, sinó la vas trencar i vas callar perquè ella ja no pogués parlar i nosaltres no la puguem sentir. Només vull que em diguis per la teva mare, per tu o per mi, Miguel: on és el preciós cos de la meva nena.”
Finalment, des que es va conèixer la notícia de la confessió de l’assassinat de la noia, la família de la menor va iniciar una campanya per demanar un enduriment de les condemnes; exigint un referèndum per poder introduir la cadena perpètua a les penes judicials. Per això, el 21 de febrer del 2009, unes 5.000 persones es van manifestar a Madrid a favor d’aquesta causa, amb els familiars de Marta al capdavant de la marxa.
Periodista: Yassmine El Harras
Responsable de les fotografies/il·lustracions: Miguel Cruz
Redactor: Martí Muñoz
Correctora d’estil: Júlia Marchena
GranCapit3.0 